EXPERIMENTANT: 21 Dies Fent Psicobloc

Fa 21 dies que estic per Mallorca treballant de 2n Chef en un restaurant. Això vol dir que molts dies plego de “treballar” –entre cometes ja que el bon rotllo que hi ha a la cuina fa que sigui anar a gaudir en comptes de ser un sacrifici- ben tard a la nit; però, per altra banda, tinc els matins lliures per explorar l’illa i realitzar una activitat que ja em va captivar abans d’aterrar aquí, a la Meca d’aquest esport: el Psicobloc.

Wow?! Psicobloc? Que xulo! No, ara seriosament, què nassos és això del psicobloc?

El psicobloc –també anomenat Deep Water Soloing (DWS)- és un tipus d’escalada popularitzat per l’escalador mallorquí Miquel Riera a la dècada dels 70, caracteritzat per l’absència de material de subjecció o seguretat. Des de llavors, ell i els seus companys no han parat d’obrir vies d’escalada per coves i penya-segats de l’illa suspesos en el mar.

Nota: Podeu trobar més informació al seu blog http://miquelriera-psicobloc.blogspot.com.es/

I com que una imatge (o un vídeo) val més que mil paraules, aquí us en deixo un perquè us pogueu fer una idea del que és:

https://www.youtube.com/watch?v=9uyIJBmOkwk

On fer psicobloc a Mallorca?

Hi ha mil llocs per tota l’illa. Jo, personalment, només he tingut temps de visitar-ne uns quants dels quals us deixo una foto a continuació.

Caló d’Es Moro
Cala Figuera
Cala Santanyí

Llibertat absoluta. Per què faig psicobloc

Arribar a l’inici de via, posar-se el magnesi a les mans i fer unes respiracions per entrar en un estat de concentració on tota la resta s’esfuma. Sense cordes, sense equipament… Només els peus de gat, el magnesi, la roca, el mar, la gravetat i un mateix. Saber on començaràs però no tenir ni idea de quin repte te trobaràs a mig camí. Quan proves una nova via, una nova ruta, mai saps si et serà possible completar-la o no. Comprovar per tercera vegada que tens tot a punt per embarcar-te en aquesta exploració vertical i agafar amb força el primer sortint que la natura ha modelat amb el pas de milers i milers d’anys. Tancar els ulls i percebre totes les rugositats d’aquell nou entorn, notar com els dits se solden a la roca per suportar el pes del cos. Peu, mà, peu… La dansa comença. El ritme? El que marca el teu cos en aquell moment. Cada paret té el seu timbre de veu característic, uns instruments diferents, una intensitat i una velocitat que fan que cada peça sigui única i irrepetible. Fluir pel pentagrama mentre deixes enrere el mar que t’anima amb el rugir de les ones picant fort contra les roques: Fort, amunt, no t’aturis. Encadenar dos, tres, quatre, cinc preses petites; notar com els avantbraços criden en forma de calor i dolor que deixen escapar per entre els seus queixals que apreten fort els uns contra els altres. I de cop, quan el cap et diu vinga i el cos et diu prou, trobar un silenci en la partitura: una roca que pots agafar amb tota la mà sencera. El cortisol es veu desplaçat per la dopamina durant uns instants. La tensió de la cara desapareix mentre un fort i sorollós esbufec surt amb força des del més profund dels pulmons; els ulls s’obren de nou, els pòmuls baixen al pis de baix, els músculs del coll s’allisen instantàniament. Contraure les fibres explosivament per tal de poder recuperar la verticalitat i així poder descansar uns segons amb tot el pes sobre les falanges dels peus. Pit enganxat al penya-segat. Respirar alleugit mentre el cos destina efectius al sistema de refrigeració. Sacsejar els avantbraços i notar com perden tensió; els dits es poden bellugar amb tot el seu rang de mobilitat de nou.

Moment de seguir pujant. Mà esquerra, peu dret, peu esquerra, mà dreta. Falten 5 metres per arribar al final de la ruta i sembla que hi ha camí. Mirar a baix i veure 10 metres de caiguda al buit a sota; tornar a clavar els ulls a la paret i respirar amb força consolidant el compromís. Fer tres moviments més i adonar-se que fins aquí hem arribat. Peus falcats. La mà dreta palpa tots i cadascun dels sortints analitzant-ne la solidesa, l’orientació i les possibilitats de servir per continuar. Sense èxit. Torn de la mà esquerra: mateix resultat. Tota aquesta estona pujant, tot aquest esforç i desgast físic per quedar-se a quatre moviments de culminar el cim? El temps passa i, a cada segon, el cos es va apropant al seu llindar de fatiga. Seguir o saltar. Seguir, però, com? En mig de la desesperació i el cansament, els ulls divisen una petita escletxa a la paret. No hi ha temps per pensar-s’ho massa; qui no arrisca, no pisca. Jugar-se-la i col·locar el peu allà, pressionant amb totes les reserves que queden en el dipòsit per tal d’evitar que rellisqui –el que suposaria la fi del viatge. Visualitzar el moviment en el cap preveient les sensacions que el cos sentirà quan la física jugui les seves cartes en mig del desequilibri momentani per prendre altitud. Agafar una alenada d’aire i notar com la sang se satura d’aquella olor a pi que desprenen els arbres que esperen a la meta a dalt del mur. El processador treballa a màxima potència, calculant mil variables per segon, coordinant i dirigint l’orquestra simfònica que toca a l’uníson aquella melodia. Tots els músculs, tendons, lligaments… deixen de banda les seves diferències per tal de jugar en bloc i alliberar el seu veritable potencial en conjunt. La via se simplifica i uns moviments ràpids et col·loquen en el dolç cim amb gust a cirereta.

Agafat en un arbre i amb els peus en terra ferma, es pot divisar un nou horitzó. Un somriure s’escapa incontrolat i una sensació de satisfacció brolla des d’algun raconet de l’interior. Un cop a dalt, no hi ha cap sortida i l’única opció és saltar. L’alçada bloqueja tots els músculs deixant-los garratibats malgrat saber racionalment que la caiguda lliure no suposarà cap perill vital. Gaudint uns minuts més d’aquell moment, de cop i volta, alguna cosa s’acciona per dins i dos cables es connecten preparant-te per vèncer aquella por nascuda en el cervell reptilià. Mirar avall i percebre que hi ha menys alçada que fa uns segons enrere. Els motors s’escalfen per aguantar l’impacte de l’entrada a l’aigua; els pistons bombegen sang irrigant totes les parts de la màquina amb una força que sembla que hagin de sortir del pit. Un compte enrere que sorgeix del no-res determina el moment de prendre el vol. El 3 passa veloçment, el 2 vol assegurar-se que tot està a punt, però l’1 l’empenta i de cop te trobes a l’aire, suspès. El món desapareix, la ment no dóna senyals d’activitat. La ingravidesa  t’abraça amb força però sense oprimir-te, ans al contrari, oferint-te una experiència de llibertat absoluta com no pots viure en cap altra situació de la mateixa forma. I just quan les papil·les gustatives degusten tal delícia, les puntes dels dits obren la porta d’entrada a la mar i unes turbulències indiquen el final d’aquell trajecte. La gravetat canvia capritxosament de bàndol i t’estira cap a la superfície. El cap sura, els ulls s’obren i, màgicament, el món torna a ser allà com si res hagués passat.

6 Motius pels quals estic enganxat al psicobloc

1. La sensació de connexió amb la natura. Poder escalar en roca natural en platges i indrets paradisíacs de l’illa de Mallorca no té punt de comparació amb un gimnàs amb rocòdrom.

Quan grimpes pràcticament nu en tals monuments rocallosos, et fa valorar la força de la Terra. I ja no parlo de quan caus al mar i t’adones que allà ets una formigueta dins de la immensitat de tot el globus. Realment, he començat a sentir un apreci i una admiració encara més gran per tot el que ens envolta.

2. Aprendre a controlar els pensaments que transiten pel cap. A mesura que vas guanyant alçada, les síl·labes “psico” van subratllant-se i posant-se en negreta cada cop més. Amb el psicobloc he pogut aprendre –i tot el que em falta encara- a dominar certs pensaments de por –molts cops irracionals. Irracionals ja que és una por originada pel fet de ser una activitat nova, un espai mai explorat d’aquella forma. No coneixes el que te trobaràs uns metres més enllà i això molts cops genera dubtes que acaben derivant en por. Però, por a què? A morir? No pas; si això fos possible, no hi hauria milers de persones arreu del planeta practicant-lo. El pitjor que et pot passar és caure malament a l’aigua i que faci mal durant una estona, res més. I això només pot ocórrer a partir de certes alçades. Què és doncs el que em genera por? Què fa que em tensi en certs moments de l’ascensió? Pors irracionals, sense fonament. Molts cops el que impedeix completar rutes més complicades no és la falta de forma física, sinó d’entrenament mental.

Hi ha vegades on, en el dia a dia, em boicotejo i no realitzo les coses que vull fer. Procrastino, procrastino, i sempre hi ha quelcom que em frena. Aquesta mateixa anàlisi que faig en el psicobloc per les pors irracionals, l’he pogut aplicar en altres àmbits per reflexionar i adonar-me de què és el que em frena. Un cop he detectat el punt o els punts crítics, després és molt més fàcil actuar i posar-hi fil a l’agulla per solucionar el bloqueig. Com canviaré quelcom que no m’agrada si no sé on haig d’actuar per propiciar aquest canvi? Abans d’arreglar un cotxe primer hem de saber on és l’averia.

3. Aprendre a percebre les tensions del cos. Hi ha certs moments on no saps perquè però estàs fent molta més força de la que cal, o estàs adoptant postures incòmodes on tenses més músculs dels que calen en aquell moment. Sobretot quan faig l’escalfament i realitzo travessies d’escalada horitzontal a màxim 2 metres de l’aigua, intento centrar-me en col·locar bé el cos per tal de minimitzar l’energia emprada i així poder-ne estalviar per més endavant i no cansar-me tan ràpid. I això és un procés de millora constant; sempre t’enganxes a tu mateix tensant massa el cos en algun moment –sobretot a mesura que puges metres.

Aquesta consciència corporal, pot ser extrapolada al dia a dia on en moments d’estrés ens tensem i després no pensem en destensar-nos. El psicobloc m’ha ajudat a fer-me més sovint la reflexió: quins músculs estic tensant innecessàriament en aquest moment? Un parell de respiracions profundes i tot canvia de color.

4. Construir un cos físicament equilibrat. En una entrevista li van preguntar a Alex Honnold –escalador professional mundialment conegut pels seus ascensos de parets de més de 1000 metres sense corda: Quin pla d’entrenament li recomanaries a algú que vulgui completar una ruta professional en 8 setmanes? A això ell va respondre: Més que un pla d’entrenament, li recomanaria una bona mútua i creuar els dits. El cos de l’escalador no només depèn dels músculs sinó també dels tendons i lligaments. Sí que podem accelerar de diferents formes el creixement i desenvolupament dels primers, però l’enfortiment dels segons és un procés lent i orgànic. L’engruiximent dels tendons i lligaments només s’aconsegueix per mitjà d’entrenament d’intensitat progressiva i l’ingredient clau de la recepta: temps. Per molt que cada dia anem al roser i li cridem la pressa per créixer, aquest treurà les flors quan sigui el moment oportú i després d’haver completat tot el procés que hagi de seguir; no serà abans per la nostra impaciència.

Malgrat haver un predomini del tronc superior, l’escalada és un esport on treballa tot el cos –per sorpresa meva, més d’un dia he tingut cruiximents a les cames el dia següent. Bessons, bíceps femorals, laterals, dorsals, abdominals, avantbraços… Tots s’activen en un moment o altre de la via –el que afavoreix una tonificació global.

Però quan diem cos equilibrat, no només hem de pensar en un desenvolupament a parts iguals de tots els músculs, és a dir, de la força. L’equilibri s’obté també amb un bon estat de flexibilitat. A mesura que vas adquirint més nivell, va agafant més i més protagonisme –personalment, no he pogut completar encara certes vies no per falta de força ni resistència sinó per falta de flexibilitat.

Per últim, també és un bon exercici de coordinació. Haver d’estar pendent de quatre punts de recolzament alhora mentre se cerca on fer el següent pas, pot arribar a adquirir una certa complicació. El súmmum de dificultat en aquesta qualitat física arriba en el moment dels salts i les projeccions com podeu veure a continuació:

https://www.youtube.com/watch?v=-5IWojf3Cno

5. Tenir els sentits a flor de pell

En moments de perill –o de fight or flight, com diuen els anglosaxons- els nostres sentits s’aguditzen com a resposta fisiològica per assegurar la nostra supervivència; notem més les olors, hi veiem millor, els nostres músculs capten més oxigen, el cor batega més ràpid i més litres per segon… El psicobloc m’ha permès experimentar aquests moments de sentir que la meva vida corre perill malgrat, com he comentat anteriorment, saber racionalment que no hi ha res de què patir; però vulguis o no, estar a més de 10 metres penjant d’un sol braç desencadena alguna reacció per dins. Després de passar por en moments concrets de la via, he pogut notar com les olors de mar, de pi, de matolls, de suor són més pronunciades. (Petit parèntesi: no sé si sóc l’únic xalat que pensa això, però m’he adonat que l’olor de la meva suor durant o després de passar por és diferent de l’habitual quan suo fent altres tipus d’exercici.) També he pogut experimentar com les mans s’adhereixen millor a la roca, com el cos treu forces de no sé on quan donava la sensació que ja no podies més, com de fort pot arribar a bategar el cor… I tot com a conseqüència d’aquest estat d’alerta. M’ha fet valorar com d’intel·ligent és el nostre sistema que sempre es guarda un roc a la faixa per donar un 20% més quan ja semblava que anaves al 100%.

Ara quan entreno en terra ferma aplico aquest petit hack. Per exemple, vaig fent dominades i quan em sembla que estic exhaust, imagino amb tots els detalls que puc que estic penjat a 15 metres d’alçada i de cop puc fer un parell de repeticions més. Quan esprinto i sento que estic al límit, intento visualitzar com si escapés d’una cabra que em persegueix –quan corro per la muntanya- o d’un cotxe que em vol atropellar –quan vaig per ciutat- i les cames encara pugen una altra marxa. Pot semblar que estic boig, no ho nego, però si un és capaç de ficar-se en situació, jugant a ser actor per uns segons, i aconsegueix transmetre aquesta sensació de perill al cos, el rendiment incrementa considerablement. Molts cops m’he plantejat: en què deu pensar un corredor de 100 metres llisos professional mentre esprinta? Potser l’Usain Bolt visualitza que està per la sabana i el persegueix un nyu, qui sap.

6. És divertit

Tots quan érem petits pujàvem als arbres, ens enfilàvem per les parets, per les roques… Ens ho passàvem bé! Si li preguntes a algun nen per què ho fa, probablement et contestarà: perquè és simplement divertit. La sensació de voler pujar a un lloc i fer-ho, és genial. El psicobloc és el mateix. Res de cordes, res de vies predefinides on hi has d’enganxar el mosquetó. És llibertat pura i ganes de simplement escalar. Els límits se’ls marca un mateix. Possibilitats infinites, creativitat màxima, cap regla, cost zero –en certs llocs pots escalar sense peus de gat i, per suposat, sense banyador. Ho faig per guanyar algun premi? Per obtenir algun reconeixement? No, simplement perquè és divertit! Perquè, al cap i a la fi, la felicitat la podem trobar en les petites coses.

Ja per acabar…

Penso que el psicobloc amaga una bonica moralitat a darrere. Hi ha moments on estàs immòbil, bloquejat i no veus cap sortida excepte una: una pedra que està més lluny del que pots arribar en aquesta posició. Al principi et resisteixes a canviar ja que duus diversos minuts clavat i has arribat a sentir comfort en aquesta incomoditat que no et duu enlloc, però cada segon que passa suposa un desgast energètic. A més, veus que hi ha molta alçada i això encara et frena més. Però de cop t’adones que per avançar i assolir els objectius que tant anheles, has de ser capaç de deixar anar el que ets, per poder esdevenir el que pots arribar a ser. I si caus, la paret, l’oportunitat d’èxit segueix essent allà; només cal que nedis fins a l’inici de la via i ho tornis a intentar. Potser cauràs 10, 15, 20 dies, però al 21è la podràs fer ja que el teu cos s’haurà tornat més fort. Si mai intentes escalar aquella paret perquè la veus massa complicada pel teu nivell, els músculs seguiran igual de dèbils avui que d’aquí 21 dies. Només el que ho prova i cau, millora. A més, la forma física i l’experiència que hauràs guanyat al superar les dificultats d’aquell camí, no només t’hauran servit per aquell repte sinó per tots els que vindran. La caiguda mai és tan dura ni l’aigua tan freda com te l’imagines quan estàs a dalt. Les pitjors patacades que m’he donat fent psicobloc? Les que ha creat la meva imaginació.

Afectuosament,

Miquel

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Volver arriba