EXPERIMENTANT: 45 Dies Ballant Salsa

Qui és capaç d’escoltar aquesta cançó i no sentir que res es comença a moure per dins? Sens dubte, jo no sóc un d’aquests. És sentir el ritmo latino i començar a bellugar els peus al ritme de la música de forma instantània. Ja fa anys que cada cop que aquesta melodia de les amèriques arribava a les meves orelles, la veueta que de tant en tant em visita em deia: Miquelet, has d’aprendre a ballar això. 

Abans que res, cal dir quatre coses

Com bé saben els que em coneixen de més a prop, sempre m’ha encantat ballar. Dansa urbana, contemporani, tango… lo que me echen! Així que haig de reconèixer que per aquest experiment he partit amb una mica d’avantatge. També esmentar que durant aquests 45 dies de classes he tingut l’oportunitat de tenir com a parelles a ballarines amb anys d’experiència que m’han pogut fer moltes correccions a part de les del professor. I, per acabar, dir que la Katerina, la noia amb qui vaig gravar el vídeo (al final del post), és ballarina professional des de fa 20 anys -cosa que pot donar la sensació que jo en sé més del que en realitat sé. Si pareu atenció, us adonareu que jo semblo un pal sec en comparació amb els seus moviments i floritures que denoten que juga a una altra lliga -és a dir, no ens enganyem, 80% del mèrit del resultat final del vídeo és seu.

Quin era el repte final de l’experiment?

L’objectiu que em vaig marcar va ser gravar un vídeo improvisant amb el que hagués après durant els 45 dies. A partir d’aquesta meta, vaig organitzar-me l’entrenament.

Quins passos vas seguir?

Primer de tot -i com és de suposar- necessitava aprendre alguns passos bàsics per poder seguir el ritme de la música. Llavors, els primers dies van consistir en mirar vídeos de Youtube per practicar el que podríem denominar com la base de la salsa -passos individuals que solen servir d’introducció abans de les figures en parella. Amb els vídeos també vaig aprendre a comptar i marcar els temps -cosa súper important i indispensable en el cas dels homes ja que som els que portem la batuta i el tempo del ball. 1, 2, 3… 5, 6, 7… Si l’home es descompta o va més ràpid o més lent que la música, pot ser una catàstrofe. Mentida. Serà una catàstrofe.

El segon pas va ser descarregar-me sessions senceres de salsa elaborades per DJs i escoltar-les a totes hores. Mentre anava a la universitat? Salsa. Mentre feia la compra? Salsa. (Atenció si porteu auriculars que aïllen el so exterior, com jo, ja que no em vaig adonar que tenia a un dependent a darrere meu i vaig cridar: Asúuucar!, i vaig veure com amb una cara de sorpresa i mitja por m’assenyalava cap al fons del passadís.) Per casa? SalsaMentre treballava a l’ordinador? Salsa. Mentre cuinava? Oli d’oliva (òbviament). D’alguna manera el ritme se m’anava fent familiar, i a poc a poc identificar els tempos m’era més senzill.

El tercer pas va ser apuntar-me a classes de salsa on vaig poder adonar-me que no en tenia ni punyetera idea i que els tempos que veia tan clars a casa, a l’haver de portar a la noia, es desajustaven. Em va ajudar a veure que, de deures, havia de seguir reforçant la base per així poder marcar bé els passos a la noia. Haig de reconèixer que el fet de ser un ball de dos on tota la responsabilitat cau sobre la figura de l’home, em va posar les piles per assolir els bàsics més ràpidament -ja que em sentia malament sabent que per culpa meva l’altra persona no podia gaudir de la dansa. A més, qui és l’home que vol semblar un ànec davant d’una noia durant molt de temps?

El que considero que va ser decisiu per accelerar el meu aprenentatge va ser seguir una estratègia d’extrems: anar a la mateixa classe de salsa bàsica al llarg dels 45 dies -per reforçar contínuament els tempos i que acabessin esdevenint quelcom automàtic, un hàbit (malgrat fos tan senzilla com avorrida després d’un parell de sessions)- i després anar a classes que em semblessin complicades (o inclús molt complicades) per empènyer tot el possible el llistó -música molt més ràpida, figures o coreografies molt més llargues de memoritzar. També, de més a més, assistia a nivells intermedis per aprendre totes les figures que el meu capet fos capaç de memoritzar per així afegir diversitat al meu repertori.

Finalment, el cinquè pas (em salto el quart ja que en salsa no es compta) va consistir en anar a clubs de salsa -també anomenats popularment salsotecas– per tal de practicar el que havia entrenat durant la setmana. Punt imprescindible ja que, recordem, la meta final era precisament fer una improvisació.

Content amb els resultats?

Puc dir que sí, perquè almenys ara puc guiar a la noia i fer prou bé algunes de les figures bàsiques. També content perquè he assolit la meta de gravar el vídeo improvisant. Però sento que em queda tant, tant per aprendre… Malgrat hagi memoritzat desenes de figures, a l’hora de la veritat sempre acabo recorrent a les mateixes poques i en ocasions sento que encara perdo el control del tempo. També trobo certa dificultat en marcar algunes de les figures -ja que quan una noia es trava o no sap què ha de fer, el 90% de les vegades és per error del noi i no pas d’ella.

Jutgeu per vosaltres mateixos

Tal i com havia promès, aquí està el vídeo final amb la Katerina.

Què faries diferent si poguessis repetir el repte des de zero?

Definitivament, dedicar més hores a la improvisació, al ball lliure. Invertir la proporció de 3-4 hores de classe per cada 1 de salsoteca -com vaig fer- i passar més estona provant, equivocant-me, corregint, millorant i tornant a provar. Quan vas a ballar als clubs t’adones que les noies de classe són molt bones persones. Massa bones persones. Saben la coreografia i fan la figura encara que tu no els hi marquis bé -o que no els hi marquis en absolut (com vaig tenir la curiositat de provar més d’un cop amb diverses noies); en el moment de la volta els deixaves anar, movies els dits des de la distància com si fossis un mag i giraven soles.

Noies, missatge per vosaltres de part de tots els nois: Tot i que ens feu quedar molt bé quan feu les figures soles a les classes perquè sabeu quina vindrà, no ens feu cap favor, al contrari. De fet, no us feu cap favor a vosaltres ja que després voldreu que us treguin a ballar i de parella tindreu a petaners arrítmics sense idea de ballar salsa. Dit això, moltes gràcies a totes aquelles noies que no heu girat quan no us ho he marcat bé o que, inclús, us heu molestat a ensenyar-me com ho podria fer millor la propera vegada -heu estat totes vosaltres (juntament amb el professor) les que heu contribuït al meu aprenentatge accelerat i que, en conseqüència, heu fet possible que hagi pogut assolir el repte proposat. Agua bendita para vosotras.

I, per acabar, què és el que més t’ha agradat de l’experiment?

Uff, més d’una cosa.

Primer de tot que impliqués aprenentatge accelerat havent el límit dels 45 dies. Això m’ha posat les piles i m’ha permès recollir els primers fruits ben d’hora.

Segon, que he complert el somni de poder ballar al ritme d’aquesta música que tant m’agrada. Al mateix temps, m’ha permès compartir moments genials amb altres apassionats i apassionades d’aquesta dansa. A centenars hauria de comptar els somriures que s’han dibuixat a la meva cara arran de la salsa en aquest mes i escaig.

Però, per sobre de tot, quan sents que et pots deixar anar i notar com cada cèl·lula del cos vibra al ritme de la música. Notar una forta connexió triangular música-noia-noi. Quan això passa, la part racional del cap s’esvaeix i el ritme de la música envaeix la zona motora del cervell dels dos. La sincronia és perfecta. El noi marca i la noia llegeix les indicacions de forma infal·lible -encadenant girs i embolics de braços que donen lloc a tot un festival de figures i combinacions úniques. Els dos es miren i la resta de parelles de la sala desapareixen. Ella es relaxa i gaudeix mentre que alhora té tots els sentits alerta per copsar els subtils tocs de canell que li indicaran un gir, o el palmell de la mà a l’esquena que li donarà pistes del següent moviment que el noi li té preparat perquè es pugui exhibir i brillar. Ell, amb un somriure permanent esculpit a la cara, no li treu els ulls de sobre i en un moment donat li pica l’ullet en senyal de complicitat. L’èxtasi continua mentre els instruments de l’Havana segueixen fent màgia. Compàs rere compàs els peus sembla que floten per la pista; com si es tractés de quatre infants que juguen i salten d’alegria. El ritme es va alentint i el volum es va apagant. La noia ràpidament alça la mirada cap a ell -el gran moment s’acosta. Ell, que també s’ha adonat, fa un petit gest que sí amb el cap. Els dos estan a punt. 1, 2, 3… el noi comprova que té espai suficient al seu voltant. 5, 6, 7… li fa fer l’última volta i ella es deixa caure en els seus braços mentre la música es fon en el silenci. Ell la posa dempeus de nou i es miren sense dir res. Els llavis estan quiets i no surt cap paraula de les seves boques. Ni falta que fa. En aquell instant s’estan dient molt més del que el nostre limitat llenguatge seria capaç d’expressar.

[Psic.] Alexitímia – Del grec, literalment, sense paraules per les emocions.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Volver arriba