Honestedat i capgrossos corruptes

Fa dies que sembla que la gent s’ha posat d’acord i ha començat a queixar-se més del normal. La majoria de vegades per tonteries o, com a mi m’agrada expressar-ho, per problemes del primer món; se quejan de llenos -diria el meu company de pis xilè.

Una de les més freqüents que he escoltat és queixar-se sobre la gestió dels diners per part del govern; sobre com fan tripijocs per enriquir-se entre ells mentre altres qüestions més importants com la sanitat, l’educació o la cultura resten desateses o perjudicades. Una altra que està en el top 5 és queixar-se per l’evasió d’imposts que duen a terme els milionaris de la nostra societat -ja siguin polítics, empresaris o jugadors de futbol.

A tot això jo em pregunto: Quin sentit té queixar-se de tot plegat en veu baixa mentre parles per telèfon amb un amic, mentre surts de la feina amb algun company o mentre intentes amagar la incomoditat que et genera restar en silenci al costat d’un desconegut? Com bé diu el proverbi oriental: Si té remei, per què et queixes? Si no té remei, per què et queixes? Si alguna cosa no ens sembla bé, no és millor actuar en veu alta en comptes de queixar-nos quiets en veu baixa? A cas la queixa parlant amb algú aportarà alguna cosa més que un sentiment de ràbia i desacord a dins nostre? Si després de la queixa no en segueix una acció, quin és el sentit de tot plegat?

Si analitzem l’origen d’aquests dos exemples de queixa, trobem que a l’epicentre hi figuren els diners. En el model social on vivim els diners signifiquen, en certa manera, una forma més de llibertat. No és per això que una gran part de la gent fa coses que no faria si no fos amb aquesta recompensa com a al·licient?

Ara bé, si per aconseguir acumular diners, és a dir, fer-nos rics, passem per alt els nostres principis rectes i ens convertim en persones deshonestes, injustes, cruels, poc moderades… persones capaces de mentir i enganyar a canvi d’un feix de bitllets; persones capaces de decantar-se cap a un costat contrari al de la nostra moral només per ser recompensats; persones capaces de manipular i matar -i no només pensem en altres humans, sinó en tota la indústria que explota i assassina a animals per enriquir-se a base de fer peces de roba o carn per alimentar a estómacs tips… Qui serem quan siguem rics? Qui ens garantirà que fem un bon ús dels diners o del poder un cop el posseïm? Què de bo pot sorgir de les mans d’un ric o d’algú amb poder amb uns valors morals esbiaixats i allunyats de la bona i recta moralitat?

Quina diferència hi ha entre un futbolista que evadeix diners en paradisos fiscals i un propietari d’un negoci que cola factures en negre i no declara imposts? Quina diferència hi ha entre un polític que atorga un càrrec de ministre a un amic -i no a algú més ben qualificat- i un cap que contracta al fill del seu germà per entrar a l’empresa en comptes de donar feina a algú més ben preparat? L’única diferència és la quantitat de diners o de poder involucrats pel mig, però la moralitat de l’acte és la mateixa.

Molta gent afirma: Si jo tingués tots aquests diners, prou satisfet estaria amb el que posseeixo com per cometre fraus fiscals; si em toqués la loteria, col·laboraria amb ONGs i contribuiria a fer d’aquest planeta un món millor. I jo em pregunto: si en la situació actual que vivim no estem demostrant amb fets tots aquests ideals, qui garanteix que un cop posseïm el capital aquesta moralitat canviï? Què de bo ens espera al final del camí cap a la riquesa si durant el trajecte abandonem la justícia, el coratge, l’honestedat, la humilitat, l’amor envers els altres éssers vius -persones, animals i plantes- la temprança o moderació i tota la resta de virtuts? No és millor guanyar diners al mateix temps que reforcem les bones virtuts? No és millor començar a fer realitat les paraules que prediquem estiguem en la posició econòmica i social que estiguem, per tal de crear una base sòlida de bons hàbits? No és així que ens assegurarem de fer-ne un bon ús un cop els tinguem?

Per comprovar l’honestedat dels individus, el professor Dan Ariely va fer una sèrie d’experiments a la Universitat de Harvard -els quals relata en el seu llibre Les Trampes del Desig. Un d’ells consistia en dividir més de cent alumnes en tres grups. Tots tres grups haurien de realitzar un test de 30 preguntes on per cada resposta correcta se’ls donaria 10 cèntims. La diferència era que el primer grup entregaria el test i rebria els diners a canvi un cop el revisor hagués comptat el número d’encerts; el segon grup estriparia el full d’examen i diria al revisor quants encerts havia tingut després d’autocorregir-se la prova (per tant, podia mentir sense ser descobert); el tercer grup estriparia el full i cada individu agafaria d’una urna els diners que li pertoquessin (de nou, podien estafar i agafar més diners del compte sense que ningú els controlés). Quins van ser els resultats? Doncs bé, sembla ser que els que sabien que estriparien el full en acabar l’examen feia als alumnes automàticament més intel·ligents ja que als que se’ls va donar l’opció de fer trampes (grup 2 i 3), van obtenir més respostes correctes. De fet, bastantes més.

La qüestió que es planteja aquí és, doncs: Si els alumnes que representen l’elit universitària -ja que no tothom pot entrar a Harvard- van ser deshonests per guanyar uns quants cèntims de més (!) -el màxim que podien obtenir de recompensa eren simplement 3 dòlars- qui pot garantir que la resta de la població no actuaria igual? Qui pot garantir que quan ells, o la resta de persones fora de Harvard, tinguin l’ocasió de fer trampes amb més capital involucrat pel mig, seran honests? Qui pot garantir que tots aquells que es queixen per les males decisions del govern no actuarien de forma similar si estiguessin en la seva situació? Qui pot garantir que tots aquells que es queixen de fraus fiscals si estiguessin en la mateixa situació no prendrien les mateixes decisions?

Considero que passem massa temps dedicant atenció a aquells que no fan les coses bé, en comptes de passar estona reflexionant com les fem nosaltres. Quins polítics més corruptes que tenim! Quins estafadors aquest multimilionaris que no es conformen mai amb el que tenen! Crec que caldria no oblidar que tota aquesta gent (o un alt percentatge d’ells) van partir d’una situació inicial com la nostra. En Rajoy va haver d’anar a l’escola, va haver de fer els deures i va haver de realitzar exàmens en el seu moment. En Messi va jugar a futbol al carrer i va ajudar a fer les feines de casa abans de ser on és. Tots ells van desenvolupar una sèrie de valors morals en el seu moment, els quals han influït en les decisions que han pres en diferents moments de la vida. Probablement en Bárcenas o en Pujol abans d’arribar al poder ja van cometre estafes a petita escala; l’única diferència entre les de la seva joventut i les que han comès de grans ha estat la magnitud. Però malgrat siguin 50 cèntims en un experiment o milions d’euros per sota la taula, robar és robar, i la deshonestedat és deshonestedat en ambdós casos.

Un capgròs corrupte, seguirà essent corrupte quan sigui una granota. És fàcil redreçar un arbre que creix tort quan encara té la tija prima i les fulles tendres, però ni el més fort dels vendavals el podrà moure quan tingui l’escorça dura i les arrels ben formades. Procurem educar amb una bona moral als nostres capgrossos per tal que, quan siguin granotes, sàpiguen escollir el camí de nenúfars correcte. Però no només amb paraules, sinó amb actes ja que tal i com deia l’Albert: Predicar amb l’exemple no és la principal forma d’influir els altres; és l’única – Albert Einstein.

El que es complementa amb el que un dia va escriure un savi com en Marc en el seu diari personal: No malgastis més temps discutint sobre com hauria de ser un bon home. Sigues-ne un. – Marc Aureli

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Volver arriba