L’art de les mini-metes

Tal i com us vaig prometre, aquí està la segona part de l’Art de procrastinar (podeu llegir aquí la primera part si us la vau perdre).

Fa uns dies vam parlar de la creativitat i del procrastinar quan hi ha una data límit. Sabem que hem de lliurar quelcom un dia en concret i tard o d’hora ho acabem fent, però, i si no hi ha aquesta data límit?

Abans de hackejar, cal entendre

De la mateixa manera que un pres ha d’estudiar molt bé la presó abans d’elaborar el pla per sortir-ne, sempre intento comprendre molt bé el context que vull hackejar o millorar abans de començar a pensar solucions. Per tant, què vaig fer? Anar a l’arrel i fer recerca sobre la procrastinació. I va ser llavors quan em vaig trobar amb aquesta TEDtalk d’en Tïm Urban – blogger i master procrastinador.

Capitans racionals, micos procrastinadors i monstres del pànic

Aprofitant la metàfora humorística d’en Tim, us relataré la meva versió utilitzant els seus tres personatges. (Atenció: Aneu al lavabo o acabeu el que hagueu d’acabar de fer perquè a continuació ve una anada d’olla important sense punts i a part. Avisats esteu.)

Imagineu-vos que hi ha un capità d’un veler que porta el timó de forma sensata i racional. Sap que va per bon camí i que arribarà a temps al port on ha d’entregar uns paquets. Però, de cop, arriba el mico procrastinador i li diu: A JUGAAR! Portar el timó és avorrit i tenim temps de sobres per arribar a terra ferma. Es posa a sobre el timó i comença a moure el cul al ritme de l’última cançó de reggeaton de la ràdio. El capità, estorat durant els primers segons, comença a posar atenció en la lletra de la cançó i, captivat per la profunditat, el sentiment i el nivell intel·lectual de la tornada, es posa a ballar amb el mico. Dia i nit es passen ballant fins que al despuntar el primer raig de sol de l’alba, comença a dibuixar-se una ombra en la coberta de teca de la nau. Els dos, de cop, aixequen el cap i veuen… EL MONSTRE DEL PÀNIC! Mort de por, el mico s’enfila en el màstil més alt i el capità, amb un cop de calor que li puja al cap i una esgarrifança que li recorre tot el cos, agafa el timó tot tremolant. Mira l’hora i veu que van justíssims de temps. Comença a resar perquè no ocorri cap contratemps cosa que els faria arribar tard a l’entrega d’aquests paquets de contingut tan preuat amb el seu millor client. El monstre del pànic cada minut recorda al capità que faran tard, mentre que el mico procrastinador segueix amagat a dalt del màstil amb els ulls tapats. El capità finalment divisa terra ferma. Veient que el temps se li tira a sobre, demana al mico que bufi la vela major per veure si van més de pressa. El mico, encara en estat de xoc per la trobada amb el monstre del pànic, no s’adona que això no té cap sentit i en comptes de tirar un coco al redactor xalat d’aquest paràgraf, es posa a bufar com si s’acabés el món. El capità, a 100 metres d’arribar al port i veient que el vent bufa molt a poc a poc, es tira a l’aigua amb els paquets en alt i comença a avançar, movent els peus, cap a terra ferma tot cridant al mico que amarri ell el veler. Un cop al moll, es troba al seu client amb cara de pomes agres. El nostre capità racional mira el rellotge i veu que ha arribat 20 minuts tard… Demanant perdó i acceptant que se li pagui la meitat del preu acordat mentre escorre la samarreta empapada, fa mitja volta i veu que el vaixell ha rebut cops de tots costats. Al principi li brolla un sentiment d’ira, però pocs segons més tard, al veure al simi desmaiat a coberta, s’adona que no li podia demanar gaire més a un mico marejat de tant bufar… També mira per tots costats buscant el monstre del pànic però aquest ha desaparegut.

Ara sí, punt i apart.

Què en podem treure d’aquesta fàbula?

1) no demanis mai a un mico marejat que t’amarri un veler 2) procrastinar pot ser bo fins a un cert punt – tal i com vam veure a la primera part– sempre i quant no se’ns en vagi de les mans.

Ja, si de cas, ho faig demà…

Han estat molts cops els que he posposat tasques avorrides o poc importants. De fet, moltes d’aquestes que no he acabat reprenent mai, no m’arrepenteixo d’haver-les abandonat ja que molts cops no només eren supèrflues sinó una pèrdua de temps. Però, què m’ha passat els cops que he deixat per més endavant temes importants? Que un cop els he dut a terme, m’he arrepentit de no haver-ho fet abans. Per aquest motiu, he buscat maneres de hackejar aquest aspecte per tal d’evitar situacions semblants en un futur.

Les mini-metes

Menys definicions i paràgrafs avorrits; un exemple pràctic: estàs al llit i saps que trigues 45 minuts en estar llest i arribar fins a la feina. Comences a les 9h i el despertador sona a les 8.15h, o millor, a les 8h perquè et coneixes i saps que et costa una mica desfer-te dels llençols calentets de tacte suau que et retenen adherit a ells (com la pela d’un tomàquet vert que no es desenganxa ni a tiros de la polpa; ho heu provat mai? Què dic… No feu cas d’aquest parèntesi). Apagues el despertador i els minuts comencen a córrer. Tic, tac. 8.05h. 8.10h. 8.15h. Seria hora d’aixecar-se i ho saps, però no ho fas (m’adono que estic escrivint en segona persona, però, de fet, podria estar parlant en primera donat que els meus matins s’assemblen bastant a això). Te tornes a adormir uns minuts i quan et despertes… 8.45h! PÀNIC!! Et lleves, et vesteixes, poses el pa a torrar, et rentes les dents, et gires la camisa perquè t’adones que te l’has posat al revés, se’t cremen les torrades, les llances a terra enfadat, et prepares la maleta, no trobes les claus, les busques fins i tot a sota dels post-its, et sents estúpid perquè ja sabies que a sota dels post-its no estarien, finalment les trobes, surts al carrer, arribes a la feina dos minuts tard, el cap et deixa anar una mirada penetrant, tu despistes però saps de sobres perquè et mira així, tens un dia molt estressat, tornes a casa i què és el que et trobes just a l’entrar per la porta? Les restes de torrada cremada que el gat ha menjat del terra i que t’ha retornat amablement per donar-te la benvinguda a casa seva (no ens enganyem, els que tenim gats sabem de sobres que allò és casa seu i que encara gràcies que ens hi deixen viure).

Com he aconseguit evitar això?

Amb les mini-metes. En comptes de pensar que haig de sortir al carrer, quina fred que fa i quin pal més gran, només penso, il·lús de mi, en arraconar els llençols i posar els peus a terra. Quan he fet això, només penso en vestir-me, seguidament només penso en rentar-me les dents, i així successivament. Sense adonar-me gairebé, acabo trobant-me, cada matí, arreglat, esmorzat i amb les claus a la butxaca llest per sortir amb 20 minuts de temps que em sobra. Aquesta idílica situació passa cada dia, tal i com us ho he relatat, durant els 30 minuts entre que sona el despertador i m’entra el pànic de les 8.45h – en els meus somnis, vaja.

Com bé sabeu els que em coneixeu, no sóc el més puntual del món però sí que m’han servit les mini-metes en molts altres aspectes de la meva vida (que filosòfic que ha sonat això).

Quan vull entrenar, per exemple. Malgrat sabeu que m’encanta l’esport i que no puc estar més d’una hora assegut en una cadira, hi ha cops que em costa passar de l’estat beguda calenta a mitja tarda mentre escolto música que m’agrada a l’estat entrenament HIIT de 20 minuts amb cor que et demana clemència al final de la sessió. Per aquest motiu, em sabotejo amb les mini-metes. Primer em faig la pregunta: em veig ara mateix fent esport? Quan la resposta és no, em torno a preguntar: Seria capaç de posar-me la roba d’esport? Al ser una cosa tan senzilla, la resposta és sempre sí. Per tant, me’n vaig cap a l’habitació i em trec les sabates. Després em començo a treure la roba de carrer o d’estar per casa i em poso la d’esport. Quan estic en aquest punt em torno a preguntar: Em veig ara mateix fent esport? Si la resposta és negativa, em torno a preguntar: Em veig ara posant música que m’agrada? Com que la resposta és sempre que sí, la poso. Després em faig la pregunta de nou, però en cas de no veure’m amb ganes em dic: Seria capaç de sortir al carrer o anar a la sala on solc fer l’entrenament? Al ser una acció que requereix menys de 30 segons, la faig. I finalment, quan estic amb la roba d’esport, la música que m’agrada i en el lloc on solc entrenar i em faig la pregunta: em veig ara fent esport? La resposta sempre acaba essent que sí ja que estic molt més a prop del meu objectiu que no pas tornant a desfer tots els passos.

Això pot semblar una cosa molt petita o fins i tot absurda per alguns de vosaltres, però he aplicat el mateix mètode per obrir aquest blog. En comptes de pensar: vull obrir un blog i escriure dos articles setmanals – el que suposa 104 articles anuals- vaig pensar: pensaré un nom pel meu blog. Quan vaig fer això vaig dir-me: compraré el domini. Seguidament: compraré el servidor. I així vaig anar fent: mirar tutorials, crear el meu web, escriure els articles, aprendre a crear la llista de subscriptors, fer-ne difusió, etc. fins a arribar a avui, aquí i ara.

Subtil nota: Encara no ets subscriptor/a? Pots fer servir les mini-metes per aquest cas com a prova, per exemple. Un cop inscrit, rebràs 2 curts emails a la setmana amb els articles nous que surten publicats. Sempre tens l’opció de desinscriure’t quan vulguis. Fàcil, veritat?

I això és aplicable a molts altres temes. En comptes de voler perdre 10Kg de cop podem centrar-nos primer amb perdre’n 1, després perdre’n un altre… En comptes de voler obrir el nostre negoci podem pensar primer en formar-nos, valorar què ens fa falta, fer el pla d’empresa, un estudi de mercat… En comptes de voler quedar amb una persona i que passin dies, mesos o anys sense veure-la podem pensar primer en contactar-la, posar una data encara que després no acabi essent la definitiva, confirmar el dia i hora…

Reflexions finals

Aquest és un mètode que m’ha servit per molts projectes que requerien d’iniciativa pròpia per part meva. Ara bé, sóc el primer en reconèixer que, tot i saber que m’ha funcionat molts cops, encara hi ha vegades que procrastino i em costa fer-lo servir. De fet, hi ha cops que com més he volgut una cosa, més gran és el sabotatge que m’he fet a mi mateix.

I ja per acabar, aprofitant per desitjar-vos una setmana ben productiva on aconseguiu fer un tic a totes les coses pendents de la vostra llista, us deixo amb una frase del nostre amic Benjamin:

“Prendre acció no sempre ens conduïrà a la felicitat, però no hi ha felicitat sense prendre acció” – Benjamin Disraeli

Afectuosament,

Miquel

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Volver arriba