Qui em diria que estaria agraït d’haver estat malalt…

Després de 4 dies de refredat o grip o ves a saber què – ja que no he anat al metge, sembla ser que el meu Sol interior torna a brillar. I això em fa especialment feliç per dos motius: primerament, el que és obvi, perquè s’han acabat les febrades, el mal dormir de cada nit, el dolor de gola cada cop que empassava saliva – i quan dic cada cop vull dir ni més ni menys que cada cop- els mocs, el mal en els glòbuls oculars i el sentir-me fluix. I, en segon lloc, per no haver pres cap medicament i poder hagut estar, així, conscient en tot moment de cada fase, de l’evolució del procés.

És tan freqüent i extès el prendre medicaments al mínim símptome…

Fa uns dies parlava amb una dona d’uns 50 i escaig del meu dolor al coll i l’afonia que tenia llavors, quan encara no tenia febre, i es va posar les mans al cap quan li vaig dir que no m’havia pres res. I no vols anar a urgències a que et donin antibiòtics – em va preguntar exclamada.

Tot el que vaig fer va ser prendre all tallat ben petit en un got d’aigua com si fos una aspirina, sense mastegar-lo. Gingebre, en aquest cas infusionat tot i que altres vegades l’he pres cru de la mateixa forma que l’all. Cúrcuma amb pebre per la inflamació. Umeboshi – són unes prunes japoneses macerades amb sal i vinagre, jo me’l prenc en forma de pasta. Llimona, aigua tèbia i mel. Voilà, la meva farmaciola. I a tot això sumar-li una dieta majoritàriament vegetariana on tots els productes són ecològics – més que mai, quan estem malalts no és convenient embrutir els nostres filtres amb químics i pesticides- i alguna dutxa d’aigua freda just al llevar-se abans de fer res.

Per què vull un medicament que té una diana concreta, si puc menjar aliments que curen múltiples símptomes alhora?

Què n’he tret de passar-ho malament temporalment?

Al no prendre químics encapsulats que m’haguessin evitat ser plenament conscient de la lluita que es duia a terme en el meu cos, he pogut sentir el dolor. Això m’ha dut a poder viure-ho minut a minut i poder així empatitzar millor en un futur amb altra gent amb una situació similar. Com he parlat algun cop amb els que em coneixen més, l’operació d’esòfag que em van fer amb 17 anys va marcar un abans i un després a la meva vida. No només per les cicratius que ara tinc i que abans no, sinó per la capacitat d’empatitzar i entendre a la gent que passa dolor de debò.

Tots sabem que no és agradable sentir dolor, però, realment, he après tant de cada situació on l’he notat en la meva pròpia pell. Ja sigui físic, mental o emocional, t’ajuda tant a veure les coses d’una forma diferent a abans…

Miquel, d’això no se’n diu masoquisme?

A veure, que quedi clar. En cap cas estic dient que ens haguem de provocar el dolor ni molt menys (#Dóna’mUnCopDePuny #INoEmPosisGel #HoHeLlegitEnUnBlog). Tampoc estic dient que la medicina no serveixi de res ni molt menys (#S’haTrencatLaCama #QueEsPrenguiUnaInfusióDeRomaní #DemàJaEstaràCurat). Simplement, que tot en la seva mesura i si realment fa falta. Per exemple, jo en el meu cas sé que menjant bé i reposant el meu cos en no més de 5 dies sempre se m’ha recuperat al 100% després d’una febrada. Però cada persona és un món. Fins i tot, si jo hagués estat en aquesta situació i l’endemà hagués hagut d’anar a una conferència, potser m’hagués près un antiinflamatori per almenys poder parlar.

 

I vosaltres, quins remeis naturals feu quan esteu malalts? Heu passat mai per alguna situació de dolor de qualsevol tipus que us ha marcat un abans i un després a la vostra vida? O coneixeu a algú que sí? Quina ha estat aquesta situació?

Ja sabeu que hi podeu dir la vostra a l’apartat de comentaris per tal que tots els lectors puguem llegir les respostes i aprendre els uns dels altres.

 

Afectuosament,

Miquel

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Volver arriba