Sobre la (im)plantació d’idees

Fa temps que el meu cap dóna voltes a un tema: com es planten exitosament les idees en el cap de la gent; com és que hi ha paraules que arrelen de seguida quan són escoltades i altres que per molt que es repeteixin no generen cap canvi. He arribat a la conclusió que les idees són com llavors i que el cap és el sòl. Pas per pas.

Quan anava als cursos d’emprenedoria de Barcelona Activa molts cops parlaven d’aquesta metàfora: la idea d’un projecte com si fos una llavor. Des de fa uns anys, a l’interessar-me per l’agricultura i el cultiu, he estat aprenent que cada planta necessita més o menys espai, més o menys sol, més o menys fred o calor, més o menys nutrients, més o menys aigua, més o menys acidesa en el sòl… Si coneixes cada planta, sabràs quan i en quines condicions posar la llavor per tal que arreli i creixi forta sense problema. Cert és que, a vegades, per molt bé que ho facis, la llavor és defectuosa i et sortiran dos raves dels tres que has plantat. O un.

Durant una temporada em vaig dedicar dia i nit a estudiar, a consultar llibres, a preguntar a pagesos, a empapar-me de trucs i consells sobre agricultura… tot el que vaig poder per tal d’assegurar-me que les meves collites serien les més productives i eficients. Em vaig centrar sobretot en les condicions òptimes de creixement de cada planta i les associacions de cultius (quines plantes cultivar a prop d’altres per tal que no competeixin pels nutrients). Semblava que estava més que preparat i vaig començar a plantar. Quina va ser la sorpresa al cap d’unes setmanes? Que havien sortit menys de la meitat de brots dels que comptava i que molts d’ells eren petits o dèbils. Com podia ser? Què havia fet malament -em vaig preguntar.

M’havia centrat massa en el quan i el què, però molt poc en el com. El que havia passat és que havia enterrat massa avall la llavor i s’havia mort abans de poder treure els primers brots a prendre el sol.

Quina gran ensenyança va ser per mi. De cop el meu dilema va quedar resolt: que una idea es planti i broti adequadament en el cap d’algú segueix el mateix procés que el d’una llavor a la natura.

Al principi, els únics dos factors que entren en joc són el sòl i la llavor. Per molt que la llavor sigui bona, si el sòl encara no és l’adequat per les condicions que aquesta necessita per créixer, no ho farà. Però també pot passar a la inversa: que el sòl sigui l’adequat però que la llavor o el mètode plantació no siguin els correctes.

Plató, Aristòtil i Eratòstenes -en els segles IV i III a.C.- van postular que la Terra era rodona però la gent de l’època no els va fer cas. De fet, la Bíblia, uns anys després, va tirar per terra aquestes teories. Eren mals científics? Anaven errats? Milers d’anys després -amb Copèrnic i Galileu- es va poder demostrar que no. La llavor era estèril, defectuosa? No, simplement que el sòl no estava preparat per acollir-la.

Ara bé, tampoc seria just al·legar que quan no qualla una llavor és perquè el sòl no està preparat quan potser el que s’ha de polir i millorar és aquesta o el mètode de plantació.

Això és palpable, per exemple, en els càstings de publicitat. El sòl -és a dir, l’equip de producció- és el mateix, el que canvia és la llavor i el mètode de plantació. Posem un cas real: érem cinc nois simulant ser jugadors de futbol en el vestuari a la mitja part d’una final. El càsting era pels entrenadors. Van venir 4 homes que havien de fer-se passar pels nostres entrenadors i fer un petit discurs tàctic i alhora de motivació. Tots deien paraules semblants, però el posat, l’entonació i l’energia que desprenien era diferent en cadascú d’ells. Un d’ells va ser capaç d’implantar-se en el cap de la directora i va ser l’escollit amb qui vam rodar unes setmanes més tard.

Imagina’t una persona que vol perdre pes i està en un moment que vol prendre acció, però necessita algú que la motivi. Aquest motivador/a, pot disparar la llavor amb molta duresa i forçar amb productes químics i adobs el creixement de la idea, però a la que ell/a desaparegui, la planta morirà ja que no haurà pogut fer-se forta per ella mateixa i consolidar unes bones arrels.

He pogut comprovar que en grup, en equip he estat capaç d’assolir metes que no hagués pogut fer realitat tot sol -o que hagués trigat una infinitat més. Quan hi ha un col·lectiu que ens aporta nutrients en forma d’ànims, de suport, de paraules motivadores, de bon rotllo… el nostre sòl s’adoba i el brot creix més ràpid i més fort. Ara bé, de la mateixa manera que hi ha matèria orgànica carregada de minerals, també hi ha productes químics que poden semblar que fan el bé per un costat, però que per darrere fan uns estralls irremediables en la terra de cultiu. De la mateixa manera que tot sovint comprovem que el sòl estigui en bon estat i arrenquem les males herbes perquè el nostre gerani pugui créixer el millor possible, no seria també convenient assegurar-nos de fer assíduament aquesta revisió en la nostra vida quotidiana?

Una cosa que he après del món vegetal és que no es pot accelerar el pas del temps. Amb això em refereixo que si una pastanaga necessita 2-3 mesos per fer-se gran, no la podràs collir mai a les tres setmanes per molt que tu ho vulguis. Tot té el seu tempo. De la mateixa manera, la implantació d’una idea no es pot forçar si el que es busca és que aquesta arreli bé i pugui créixer forta. En un lloc de treball on tot són crits i amenaces pot semblar que s’acullen les idees i mètodes de funcionament imposats, però realment es destapa la veritat quan es canvia de director i tots els esquemes que ell promovia surten amb ell per la porta. L’únic que ens aporta pressionar a hom és, molts cops, l’efecte contrari. M’obligues a anar a caminar? Cada dia em repeteixes que no mengi patates? Passarà el mateix que en una aula de l’escola, quan el professor autoritari marxa, el silenci s’esfuma i l’enrenou torna a aparèixer.

I com més gran és la idea, més temps necessitarà per ser assimilada. Triga el mateix en brotar un ravanet que un pi? Pot semblar que si no es comença a desenvolupar a la primera o de seguida, hem fracassat, però cal pensar que el ravanet –el qual creix molt ràpidament- mor en un cicle de quatres setmanes mentre que el pi viu durant centenars d’anys. Per tant, cal considerar que hauríem d’entristir si la nostra idea no qualla a la primera? O, veient-ho d’aquesta altra forma, ens hauríem d’alegrar?

Quan reguem una llavor, tenim fe que aquesta es desenvolupa malgrat no veure-ho amb els nostres ulls. Boig seria el que tirés la tovallola perquè després de dos dies regant encara no veiés el primer brot. Cadascú de nosaltres tenim llavors que plantem conscientment o inconscientment en els altres. I quan tenim una llavor per plantar, sempre és -o hauria de ser- perquè abans nosaltres hem tret una flor d’aquella espècie que ha produït descendència. Quan nosaltres tenim uns hàbits saludables i els volem transmetre a algú que encara no els ha incorporat, per exemple, cal tenir en compte que no només hem de plantar la llavor sinó regar-la i tenir paciència. Paraules boniques, amables, sinceres, amb un to de veu tranquil, són els nutrients que necessita el sòl per permetre créixer a la futura planta. Les pressions, les obligacions, les tensions, els nervis, els crits… només malmetran el terra i el tornaran erm -i el pitjor, no només per aquella llavor, sinó per moltes altres també.

Donar espai, sense oprimir; donar temps, sense pressionar; regar, donar escalfor i bons nutrients i passat un temps marxar sense patir. Al tornar, podrem gaubar-nos en el plaer de veure com el pi que hem plantat ha crescut, s’ha fet fort i ara no només no necessita la nostra atenció constantment perquè no li facin mal, sinó que és capaç, ell solet, de defensar-se de les plagues i les inclemències del temps que l’intenten tombar.

Afectuosament,

Miquel

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Volver arriba