Sobre no aferrar-nos massa a les possessions materials i el que ens envolta

Impulsats pel model consumista que ens rodeja durant gran part del dia per diferents mitjans, tendim a realitzar múltiples compres al llarg de l’any de productes que podríem catalogar com a no imprescindibles per viure –tot el que va més enllà de menjar per calmar la gana, aigua per calmar la set i abric per no passar fred. Si multipliquem aquestes adquisicions per l’esperança de vida mitjana de la nostra societat, ens dóna un valor més que considerable d’objectes que passen per les nostres mans.
Més sorprenent que la quantitat de consumisme que podem observar fàcilment anant a fer, per exemple, un passeig per un centre comercial qualsevol, és la forma com molta gent s’aferra a totes aquestes possessions que va acumulant. Fins a tal punt que són atracats, els hi diuen: “la bossa o la vida?” i s’ho arriben a pensar; que perden la compostura i s’alteren quan algú sense voler els hi trenca la pantalla del mòbil; que s’enfaden i criden quan algun animal, innocentment, els hi embrut la roba a l’espolsar-se l’aigua amb fang del bassal on s’acaba de rebolcar. Justifiquen qualsevol d’aquests fets o les infinites possibles desgràcies que ens poden passar a diari –tenint en compte la gran quantitat d’objectes que posseïm- que ens encoleritzem, que ens estressem, que no dormim, que reaccionem contra els altres de formes que després, en fred, ens podem arrepentir? Tan greus són les conseqüències de què el gat ens esgarrapi les cortines, el nen ens pinti la paret del menjador o el germà trenqui els plats de la cuina, com perquè ens alterin i no puguem controlar la nostra reacció?
Com pretenem afrontar i assimilar situacions més complicades a la vida com la mort d’un familiar proper, una minusvalia o una malaltia greu –totes elles irreversibles- si no som capaços de mantenir la serenor de l’ànima en situacions menors, com les materials –la gran majoria de les quals reversibles?
Tots nosaltres i tot el que ens envolta surt de la natura –amb més o menys modificacions pel mig fins a aconseguir el resultat final que coneixem. Si tot surt d’ella, podríem dir que tot li pertany. I si nosaltres n’estem fent ús, és, en certa manera, com si ens fes un préstec i ens permetés utilitzar-ho durant un temps determinat. Els diners que paguem per un mòbil ho podríem considerar el cost del préstec que ens demana la natura per fer-lo servir –ja que un mòbil no és més que una combinació de minerals i elements tots provinents de la natura; i qui diu el mòbil diu la casa, el cotxe, la roba, les ulleres, els bitllets… Absolutament tot. Oi que ningú s’enfadaria si el veí ens demanés que li tornéssim la paella que ens va deixar mentre estava de vacances tal i com vam acordar? Oi que ningú estaria molest d’haver de tornar el cotxe de lloguer que va contractar per dos dies un cop el termini s’hagués acabat? Oi que ningú es posaria a cridar ni s’alteraria en el moment de tornar les claus de l’habitació de l’hotel un cop acabades les vacances? Aleshores, per què ens hauríem de molestar i no hauríem d’acceptar de bona gana, com en les altres ocasions, quan el destí ens pren el que és seu, allò que ens va deixar? Per què ens queixem i no volem acceptar els fets si tanmateix aquesta actitud no ens retornarà el que ja no és en les nostres mans? Per què no, en comptes, estem agraïts al destí d’haver-nos permès gaudir de cert objecte, servei o persona durant el temps que hem pogut, tal i com fem amb l’amic que ens deixa allò que ens fa falta durant un període determinat? Innocent és aquell que pensa que allò que ha comprat o que aquella persona que ha conegut existirà per sempre essent més que sabut per tothom que tot objecte és finit i tota persona mortal.
Per què doncs plorar per allò que hem perdut –ja sigui quelcom material o un ésser viu- en comptes de somriure per tot el temps que hem pogut gaudir-ne i guardar-ne un bon record a la memòria?
En la història podem trobar exemples de personatges que han estat capaços de superar desgràcies durant les seves vides amb una sorprenent facilitat i una visió optimista. Thomas A. Edison n’és un exemple quan se li va cremar una de les seves fàbriques tal i com es pot observar en la fotografia següent:

Foc a l’edifici d’en Thomas, 10 de desembre de 1914.

Crits, ràbia, còlera, insults? Res de tot això… Quina va ser la seva primera resposta cap al seu fill quan li va explicar la notícia dels fets: “Reuneix a la teva mare i als seus amics. Mai tornaran a veure un foc així”. I tot seguit va afegir: “Està bé. Només ens hem desfet d’un munt de brossa. No et preocupis, he passat per un munt de situacions com aquestes. Això és el que prevé a l’home de ser afligit per l’avorriment.” No estem parlant d’un petit incident, d’una ratllada en el cotxe o d’un forat a la camisa preferida que es pot solucionar més o menys fàcilment amb una petita despesa monetària. Estem parlant que l’accident li va causar la pèrdua de l’equivalent a 23 milions de dòlars en l’actualitat. I què va fer? Aquell mateix any va reobrir una nova fàbrica la qual li va generar l’equivalent a més de 200 milions de dòlars actuals. A més, gràcies i a partir d’aquella desgràcia, els edificis es van començar a construir a prova d’incendis, fet del qual avui encara ens estem beneficiant.
Per tant, el proper cop que ens ocorri quelcom negatiu al nostre voltant fem un pas enrere, intentem mirar en perspectiva i en comptes de queixar-nos i plorar –cosa que no solucionarà la desgràcia- procurem continuar somrient de nou com abans millor.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Scroll to top