Sobre per què a les bones persones a vegades els passen desgràcies

Moltes han estat, de ben segur, les situacions on hem vist que la gent amb males intencions i que cometen males accions se’n surten amb la seva mentre que per altra banda a gent noble, pura i de bon cor els succeeixen desgràcies una darrere de l’altra.

Com pot ser que Déu, la Fortuna, el destí -sigui el que sigui el nom que li donem- vagi en contra del treballador, de l’honrat, del just, del moderat… posant-li obstacles i traves en el seu camí mentre el gandul riu i s’ho passa bé al bar, l’estafador es banya a la piscina del seu xalet o el poc moderat s’infla a menjar fins no poder més en un restaurant de luxe? Què han fet els primers per merèixer això? Precisament el tenir una bona ànima.

Imaginem que som entrenadors d’arts marcials i tenim deu alumnes. A qui apretaríem més? A qui posaríem a lluitar contra oponents més forts que ell? A qui faríem defensar-se davant de dos rivals alhora al veure que un sol no pot amb ell? Al lluitador bo que veiem amb potencial per créixer o al que s’atabala en mig del tatami? Òbviament, al primer. I hauríem de pensar que ell creu que l’apretem per fotre’l? Ans al contrari, el lluitador fort ens agraïrà el gest i afrontarà la situació com un repte per tal de millorar i fer-se més fort a cada combat, a cada cop rebut. I mentre la resta de lluitadors van a la dutxa puntuals, el bon combatent no es lamentarà de quedar-se una estona més fent flexions i abdominals si l’entrenador així li ho mana; ho veurà com una oportunitat de millora personal en comptes de sentir gelosia pels seus companys que van cap a casa més d’hora.

De la mateixa forma pensarà el bon soldat a qui el general destina a la brigada d’operacions més perilloses. De la mateixa forma pensarà el bon estudiant a qui el professor apreta amb tasques més complicades que a la resta perquè així progressi més ràpid i esdevingui la millor versió possible d’ell mateix.

De la mateixa manera, doncs, és com el savi hauria d’enfocar i afrontar els revesos que la vida li posa a davant per molt durs que siguin. La mort d’un amic? Potser una oportunitat d’enfortir-se i preparar-se mentalment per quan la defunció d’un familiar proper aconteixi. La pèrdua d’un objecte personal estimat? Potser una oportunitat d’aprendre a no aferrar-nos massa a tot allò que tenim ja que tal com ha vingut pot anar-se’n. Haver de passar per l’hospital? Potser una oportunitat de plantejar-nos el nostre dia a dia d’una altra manera i adoptar hàbits més saludables.

I diràs, quina culpa té el nen que ve al món amb leucèmia? El nadó que neix amb càncer? El jove que és abusat sexualment en contra de la seva voluntat? Què se’n pot aprendre de situacions així de doloroses i traumàtiques? Doncs, sincerament, potser molt més del que aprendran els que han tingut una vida amb tot de cares i els quals el destí ha deixat de costat i no ha posat a prova per ser massa dèbils -tal i com l’entrenador no apretaria més als alumnes mediocres.

El campió que ha guanyat el trofeu per falta d’oponents no és tan mereixedor de l’honor com el que ha hagut de lluitar i donar el millor de sí per conquerir-lo. Un arbre crescut en una vall sense vent mai serà tan fort com el que ha estat plantat en un penya-segat on el sol, el vent i la pluja piquen amb força -malgrat ser els dos de la mateixa espècie. És precisament amb les inclemències del dia a dia que l’escorça es fa gruixuda i les arrels s’agafen amb més intensitat al sòl.

Desaprofitat i malaurat aquell amb gran potencial que no ha pogut demostrar del que és capaç ni créixer per falta de situacions adverses, per una vida massa còmode, planera i amb tot de facilitats. Sense adversitat, l’excel·lència es marceix -com tan sàviament va deixar per escrit Sèneca per a la posteritat.

No hem de patir, doncs, pels mals o obstacles que ens pugui tenir preparats el futur ja que com diu la dita: El que no ens mata, ens fa més forts. La natura ha disposat la intesitat del dolor de forma inversa a la de la seva duració per tal de fer-lo més suportable; el dolor agut és curt mentre que quan aquest es perllonga en el temps, la seva intensitat és menor.

Per tant, la propera vegada que algun incident o alguna desgràcia ens ocorri a la nostra vida podrem triar entre queixar-nos, lamentar-nos i enfadar-nos per la injustícia del destí o bé considerar-ho com una oportunitat, un repte que el nostre entrenador -la fortuna- ens posa a davant perquè el superem, cresquem i, conseqüentment, puguem esdevenir la millor versió possible de nosaltres mateixos. Nosaltres escollim.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Volver arriba